BLOG

Un vi ben treballat, sobri, exempt de riqueses supèrflues, poderós i contingut. Expressa l’essencial amb mitjans senzills. No fa broma, no accepta el més petit artifici. Diu el que vol dir amb total austeritat. Però entre les línies austeres es distingeix una sensibilitat i una tendresa imprevistes; …

Una terra treballada amb estima, de sòbria pedra calcària que la natura no ha considerat mereixedora de convertir-se en marbre. Poderosa per la consistència de l’argila i continguda per la seva estructura franca. Cuidada amb els mitjans senzills de les eines de mans i l’esquena. Sense fer broma dels seus orígens. Expressa el terrer amb total austeritat. Però entre aquestes línies austeres, deixa espai per una sensibilitat i una tendresa imprevistes; coberta vegetal rica de flors, insectes i cucs.

Una vinya ben treballada, sòbria, exempta de rics nutrients químics, poderosa d’arrels i continguda per la manca de reg. Expressa l’essencial del raïm amb els mitjans senzills de l’home. Sense acceptar la química de síntesi. Diu el que vol dir amb tota l’austeritat dels seus penjolls. Però entre les línies austeres es distingeix una sensibilitat i una tendresa imprevistes; perdius, tórtores, abellerols.

…: ben treballat, sobri, exempt de riqueses supèrflues, poderós i contingut. Expressa l’essencial amb mitjans senzills. No fa broma, no accepta el més petit artifici. Diu el que vol dir amb total austeritat. Però entre les línies austeres es distingeix una sensibilitat i una tendresa imprevistes; … Ens agradaria que fos la descripció del nostre vi; però aquesta és la descripció que en fa Nikos Kazantzakis de la seva estimada Creta. Mentrestant, com Zorbàs, l’home que va buscar durant tant de temps Kazantzakis, seguirem buscant aquell vi unit encara pel cordó umbilical amb la seva mare Terra.

Entro al fòrum per l’espai dels mercaders, això és molt bo, vols tastar alguna cosa?…, en aquell lloc tenen un, tenen una …, després passo!. Coneguts de fa temps que em trobo per les avingudes, pels racons, vas a?, vens de? … què t’ha semblat aquell?, allò? … ens veiem després.

Ponència d’estil romànic amb línies senzilles, austeres, recolliment, meditació amb un trencament cap a la llum del primer gòtic. Vins que surten a la claror, que emocionen, que em marquen i que ja mai oblidaré. La saviesa del ponent, càlida com el vent de l’oest.

Baixo escales, torno a passar pel fòrum dels mercaders per anar cap el fòrum imperial. Sala gran, barroc amb importants pinzellades de rococó. Escolto atentament l’esdevenidor de l’oracle que transmet el màxim sacerdot. Posta en escena fantàstica, grandiloqüent; del barroc el que més m’agrada són les seves composicions musicals de la mà de Bach. L’Ària de la Suite nº3 en re major. Morir sentint aquesta música, penso, em faria passar la llacuna Estígia sense pagar els òbols al barquer Caront.

Torno travessar el fòrum dels mercaders i pujo novament per les escales. Espero retornar al gòtic senzill on he viscut l’experiència mítica el dia abans, i de sobte caic a l’infern per la porta gran. El món tremola sota els peus, Akrotiri s’ensorra, l’antiga Tera escup el seu vòmit de dolor, mentre Sardenya plora desconsolada i Sicília s’ho mira de lluny.

Atònit baixo novament les escales. M’adono de que la filosofia ha arribat al fòrum dels mercaders. Apòstols, cabdills, quasi tothom s’atreveix amb el vi. Serà per l’efecte inhibidor de la  seva component alcohòlica. El bé i el mal passejant-se per la fina fulla d’un ganivet esmolat.

Ja marxes?, només has vingut avui?, tu cada dia?. Què t’ha semblat aquell, penso que…, molt bo aquest, molt dolent aquell altre. A mi m’agrada el final del romànic amb el principi del gòtic, què hi farem.

Era la primavera i som a la tardor. Mentre el darrer raïm veremat acaba la fermentació dins l’àmfora, arriba el moment de fer recompte de les companyies que m’han fet costat a la vinya. Una terra que em parla de l’exili, d’aquells que ho varen haver de deixar tot, d’aquell nen que esperava el pare que malvivia a l’altra banda de Pirene per por de les represàlies del piròman Gerió. Gràcies a aquell nen, la terra no ha deixat mai de llevar raïm al Montgrí. Quan tothom plegava pensant que l’esforç no valia el cost que comportava, en Francesc tossudament es resistia a claudicar.

Pels vespres d’estiu de tornada a casa mirant el cel, buscava a les estrelles els meus absents. Pel meu pare la del 2008 va ser la seva darrera collita. Imagino que estaria content si pogués veure i beure el nostre vi. Encara recordo quan de petit anàvem a comprar per la Val do Salnés el vi d’albariño que es feia a les cases, i els vins de mencía que tacaven les tasses dels dinars familiars.

Per convicció, per voluntat de ser i per militància, així vaig obrir el 1er Simposi Apoikia, la convicció de sentir-me mediterrani, la voluntat de ser-ho i la militància per no defallir. Heràclit amb el seu constant fluir que explica l’essència de les coses, la tensió entre els contraris que provoca l’inici del moviment, l’etern retorn per no oblidar, el logos com a llei divina que tot ho regeix. Tots aquests conceptes traspuen per la saba de la nostra vinya.

La llum com a fil conductor d’aquell 22 de maig, la llum que brollava de la badia de Roses des de la terrassa de l’hotel Vistabella, el retorn a la llum d’en Javier Cabrera, el cuiner amb les arrels al sud d’Hispània;  la claror serena de la Maria Àngels Anglada en veu de l’Esteve Sala fa que nosaltres, ara, “voltant-te el canelobre, til·lilem com espelmes”. La llum amortida d’un Kavafis que deixa entreveure la voluptuositat a l’antiga Alexandria. Uns grecs en la diàspora és el que som pel poeta, ens recorda l’Eusebi Ayensa mentre recita en grec els versos de l’Alexandrí. La musicalitat dels poemes prenen forma amb la guitarra d’en Josep Tero, ΘΥΜΙΣΟΥ, ΣΩΜΑ…cos meu recorda per no oblidar aquell dia. El foc, l’argila que brilla amb llum pròpia a les mans de l’Eloi Mora, el fang d’on venim i al fang on tornem, l’etern retorn una altra vegada. El vi torna a la terra, a l’àmfora d’on potser mai hauria d’haver-ne sortit. La llum esdevé quasi encegadora en veu d’en Joan Gómez Pallarès, Virgili com a metàfora, Virgili com a pretext. Pretext i metàfora de la terra cap a la vinya, el nen de les espigues, el nen de Gaia de l’Ara Pacis, el parvus puer és el canvi. Deixem l’edat del ferro per entrar a l’edat d’or.

Enrere queda un any que ens va deixar caure 609 mm de pluja, dels quals 108 mm el mes de juliol. L’agost i el setembre també varen voler deixar la seva empremta (67 i 65 mm respectivament). Entremig una altra pedregada que per sort aquest cop només va lliscar per el costat nord de la vinya.

S’acostaven els dies de verema quasi sense treva en la batalla contra uns déus embogits, un Dionís ebri que ens enviava aigua i més aigua com volent batejar el raïm. El grau alcohòlic provable ja estava entre els 13 i els 14. Les pells i els grans dels raïms ens cridaven a collir-los.

Així doncs, entre el 8 i el 14 de setembre, vàrem veremar. Ho teníem tot a punt al celler per acollir-los, però ens faltava un úter, una matriu que mans artesanes feia res havien tret d’un forn on es cogué l’argila modelada. Eren les mans de l’Eloi Bonadona, de Bonadona Terrissers a Quart.

A finals de juliol en un dinar vora el mar, envoltats dels nostres vins, de diferents anyades i diferents vinificacions; també va començar plovent aquell dia, però he de reconèixer que va tenir el seu encant. El mar era de color plata, i a finals del dinar el cel es va obrir per deixar-nos veure tota la llum del que és capaç d’oferir el nostre Mediterrani.

“De gustibus nil disputandum”, resum d’una conversa en la que ens vàrem deixar fluir. Dit així en llatí per en Joan Gómez Pallarès no et pot deixar indiferent. Passen les hores i la ment rebobina les paraules, les frases, les expressions que despullen la manera de pensar de tots nosaltres. M’agrada aprendre dels que saben, i anar a ports que els meus ulls ignoraven (sí, Kavafis una altra vegada, una altra llicència que em permeto). I d’aquí que recuperàrem una idea que em va voltar el 2001 a Sicília, vinificar per primera vegada una part dels nostres raïms en àmfora, anar a favor i no en contra del que penso.

Ara, quan la primavera ja rebenta les primeres fulles de garnatxa Algueresa, puc dir que estem contents de com ha anat tot.